El conillet de la lluna

Quan mires cap a la lluna, què hi veus? A mi, des de petita, la meva mare sempre em deia que hi havia una cara somrient i, quan hi ha lluna plena, és el que veig.

En canvi, els japonesos veuen un conill que està fent mochi 餅, pastissets d’arròs glutinós. 

Fins i tot tenen una festa dedicada a mirar aquest conillet que apareix quan hi ha lluna plena, el Tsukimi  月見, del que ja vaig parlar fauns quants anys. 

Aquesta festa també és coneguda com a Juu-go-ya 十五夜, que es traduiria literalment com la “quinzena nit”, ja que el Tsukimi se celebrava el dia 15 del mes 8 de l’antic calendari. Amb l’adopció del calendari actual, les estacions tradicionals es van endarrerir un mes, i ara el Tsukimi ja no cau el 15 d’agost, sinó que cada any varia i, depenent de la lluna plena, cau entre el setembre i l’octubre. Aquest 2014 ha caigut el dia 8 de setembre i, a l’escola on jo vaig, van tenir de postre una gelatina que representava la lluna plena, amb la tapa i el pot decorats amb conillets. I el doodle temàtic de Google d'aquest any és aquest.

A mi sempre m’han agradat les llegendes i històries que expliquen els origens de les tradicions. I potser perquè com a bona vilanovia sóc llunàtica, la dels conillets a la lluna sempre m’ha fet una gràcia especial.

La llegenda més famosa i coneguda per tots prové de la tradició buddhista .

Hi havia una vegada un conill, una guineu i un mico. Un dia, tots tres es van trobar amb un ancià tan extenuat que no es podia moure.
—Si us plau, doneu-me alguna cosa de menjar —l’ancià els va dir.
I tots tres es van posar a buscar menjar.
El mico va pujar als arbres i aviat va haver recollit un munt de fruita que va portar fins a l’ancià. La guineu va anar fins a un cementeri, on va robar les ofrenes de les tombes, que va oferir al vell. Però el conill, tot i esforçar-se molt, no va aconseguir portar res.
El conill, ben preocupat, va prendre una decisió, i va dir al mico i a la guineu que encenguessin un foguera, que ell tornaria de seguida. El mico i la guineu van encendre el foc però, en veure que el conill tornava amb les mans buides, li van retreure que era un mentider. Però el conill va dir:—Jo no tinc força per aconseguir menjar. Per això, menjeu-vos la meva carn.
I dit això, va saltar a dins del foc, oferint-se a l’ancià.L’ancià, en realitat, era el déu Taishakuten 帝釈天 (Sakra, segons laWikipedia), que s’havia aparegut als tres amics per tal de jutjar el seu comportament. Una vegada retornat a la seva imatge verdadera, Taishakuten es va compadir-se del conillet i el va enviar a la lluna, on el va ressucitar i el va fer servir com a exemple.

Aquesta part explica per què hi ha un conill a la lluna, però no per què està fent mochis. Aquí, de nou, hi ha vàries interpretacions, des de la que diu que el conill fa mochis per oferir-los a l’ancià, fins la que diu que és per no morir-se de gana ell mateix. Una altra diu que, ja que el que se celebra el dia de la lluna plena del quinzè dia del vuitè mes és la fertilitat de la terra, i que és en aquestes dates quan se sol començar a collir l'arròs, el conillet fa pastissets d'arròs per agrair una collita abundant. De fet, els dolços típics que es mengen per al Tsukimi, els tsukimi dango 月見団子, són uns pastissets rodons fets amb farina d’arròs cuita al vapor.

Font

I tu, has menjat tsukimi dango alguna vegada? Coneixies la llegenda?