24 de set. 2014

Trens o llaunes de sardines?

Sempre he dit que, per poder dir que has estat al Japó, has de fer, almenys, les següents tres coses: anar al karaoke, fer-te purikura i pujar en un tren en hora punta.

Les dues primeres experiències són més o menys agradables (depenent de amb qui vagis al karaoke, pot ser una mica dolorós per a les orelles...). Però la tercera és una experiència que, tot i que considero que s’ha de viure si vens al Japó, no recomano més d’una vegada a la vida. 

Malauradament, hi ha persones que l’han de viure cada dia de les seves vides laborals. Les persones que treballen a les grans ciutats, com Tokyo, Osaka o Nagoya, poques vegades, sino mai, agafen el cotxe per anar a treballar. Si heu estat alguna vegada a Tokyo, comprendreu que amb la quantitat de trànsit i de persones que hi ha, ha de ser un malson agafar el cotxe cada dia per anar a la feina.
Font: Amir Jina
Per això, el transport públic, principalment els trens i els metros, són els que absorbeixen els milions de persones que es traslladen cada dia de casa a la feina, i vice-versa.

Un punt positiu del transport públic japonès és la seva puntualitat. Si no és que hi ha algun accident (que, per desgràcia, tenen lloc gairebé a diari, ni que sigui en una línia) o alguna tormenta o nevada espectaculars, els trens arriben puntuals. El servei de megafonia és omnipresent (jo la considerava fins i tot sorollosa) i avisen fins i tot quan el tren s’atura a un semàfor, i abans de posar-se en marxa de nou quan el semàfor es posa verd.   I sempre s’aturen a la mateixa alçada, de manera que pots esperar-te tranquil·lament davant dels números que hi ha escrits a l’andana, perquè la porta pararà just allà.
Font: Ryo FUKAsawa
Però clar, que siguin puntuals o que t’avisin per tot no treu que, en les hores puntes, o rassu awaa ラッシュアワー com diuen els japonesos, els trens estiguin a petar. Aquestes hores varien, però acostumen a ser les hores d’entrada i sortida de la feina (entre les 7 i les 9 del matí, i de les 5 a les 7 de la tarda) i l’últim tren. Són molt famoses les fotos de treballadors amb guants blancs empenyent els usuaris des de les andanes per tal de poder tancar la porta. No és un mite, jo ho veia cada matí a la meva estació quan estava estudiant a Tokyo. I, tot i que al començament fa gràcia, al cap d’un temps preferiries que no ho haguessin de fer, perquè voldria dir que els trens no estan tan plens...
Font: quashlo
El Ministeri de Territori, Infrastructura, Transport i Turisme de Japó va presentar les dades de les línies de més concorregudes durant el 2013 a Tokyo, Osaka i Nagoya. I, oh sorpresa!, la línia més concorreguda a Tokyo és la línia Keihin Tohoku, la que jo vaig estar agafant cada dia durant un any mentre estudiava a Jochi.

Segons aquesta imatge, els percentatges d’aixafament són els següents:


Al 100%, el tren està ple, però pots trobar lloc per seure, pots agafar-te als agafadors o estar a prop de la porta sense problems.

Al 150%, estàs de peu però encara pots obrir el diari.

Al 180%, encara pots llegir el diari, però l’has de llegir doblegant les pàgines.

Al 200%, ja et toques amb els altres passatgers, però encara tens espai per poder llegir un llibre de butxaca.

Al 250%, cada vegada que es mou el tren tu et mous amb el tren i no pots moure ni les mans ni els braços, amb la qual cosa no et pots agafar enlloc (i has d’aguantar-te arrepenjant-te a les persones que tens al voltant).

Segons les dades del Ministeri, la línia Keihin Tohoku arriba cada dia al 200% i va seguida amb un 199% per línia Chuo-Sobu que, quina casualitat!, és la que línia on feia transbordament per arribar a l’estació de Yotsuya.

Del top 10 de línies més concorregudes de Tokyo, no n’hi ha cap que baixi del 177% d’ocupació.

A Osaka, tot i que plenes, els percentatges van del 141% al 123% i, a Nagoya, del 139% al 113%.

Et pots imaginar que, amb tot el que trobo a faltar Tokyo, no trobi a faltar viure aquest malson cada dia...  la vaig tenir un matí de novembre de 2007 en què plovia bastant. A l’estació de Warabi, on jo vivia, entre les 7 i les 8 del matí teníem una freqüència de dos minuts entre un tren i l’altre.
Font: Seaki
I si, anant puntuals, cada tren s’omplia a vessar, imagina’t quan hi hava dos o tres trens de retard. Intenta ficar les persones de tres trens en un de sol. Més que entrar pel meu propi peu, vaig entrar literalment arrosegada per la gent que hi havia a l’andana. Una vegada a dins, em vaig trobar que només tenia lloc per posar mig peu a terra, l’altre el tenia mig arrepenjat a sobre d’un altre passatger. Però tampoc hi havia problema, perquè estava tan apretada, que em mantenia en peu “gràcies” als passatger que m’envoltaven. A banda de no tenir espai, la calefacció estava encesa, la humitat era brutal i tenia paraigües mullats enganxats a les cames. Un malson!




I tu, has pujat alguna vegada en un tren tan ple?

10 de set. 2014

El conillet de la lluna

Quan mires cap a la lluna, què hi veus? A mi, des de petita, la meva mare sempre em deia que hi havia una cara somrient i, quan hi ha lluna plena, és el que veig.

En canvi, els japonesos veuen un conill que està fent mochi , pastissets d’arròs glutinós. 
Fins i tot tenen una festa dedicada a mirar aquest conillet que apareix quan hi ha lluna plena, el Tsukimi  月見, del que ja vaig parlar fauns quants anys

Aquesta festa també és coneguda com a Juu-go-ya 十五夜, que es traduiria literalment com la “quinzena nit”, ja que el Tsukimi se celebrava el dia 15 del mes 8 de l’antic calendari. Amb l’adopció del calendari actual, les estacions tradicionals es van endarrerir un mes, i ara el Tsukimi ja no cau el 15 d’agost, sinó que cada any varia i, depenent de la lluna plena, cau entre el setembre i l’octubre. Aquest 2014 ha caigut el dia 8 de setembre i, a l’escola on jo vaig, van tenir de postre una gelatina que representava la lluna plena, amb la tapa i el pot decorats amb conillets. I el doodle temàtic de Google d'aquest any és aquest.

A mi sempre m’han agradat les llegendes i històries que expliquen els origens de les tradicions. I potser perquè com a bona vilanovia sóc llunàtica, la dels conillets a la lluna sempre m’ha fet una gràcia especial.
La llegenda més famosa i coneguda per tots prové de la tradició buddhista .
Hi havia una vegada un conill, una guineu i un mico. Un dia, tots tres es van trobar amb un ancià tan extenuat que no es podia moure.
Si us plau, doneu-me alguna cosa de menjar —l’ancià els va dir.
I tots tres es van posar a buscar menjar.
El mico va pujar als arbres i aviat va haver recollit un munt de fruita que va portar fins a l’ancià. La guineu va anar fins a un cementeri, on va robar les ofrenes de les tombes, que va oferir al vell. Però el conill, tot i esforçar-se molt, no va aconseguir portar res.
El conill, ben preocupat, va prendre una decisió, i va dir al mico i a la guineu que encenguessin un foguera, que ell tornaria de seguida. El mico i la guineu van encendre el foc però, en veure que el conill tornava amb les mans buides, li van retreure que era un mentider. Però el conill va dir:Jo no tinc força per aconseguir menjar. Per això, menjeu-vos la meva carn.
I dit això, va saltar a dins del foc, oferint-se a l’ancià.L’ancià, en realitat, era el déu Taishakuten 帝釈天 (Sakra, segons laWikipedia), que s’havia aparegut als tres amics per tal de jutjar el seu comportament. Una vegada retornat a la seva imatge verdadera, Taishakuten es va compadir-se del conillet i el va enviar a la lluna, on el va ressucitar i el va fer servir com a exemple.
Aquesta part explica per què hi ha un conill a la lluna, però no per què està fent mochis. Aquí, de nou, hi ha vàries interpretacions, des de la que diu que el conill fa mochis per oferir-los a l’ancià, fins la que diu que és per no morir-se de gana ell mateix. Una altra diu que, ja que el que se celebra el dia de la lluna plena del quinzè dia del vuitè mes és la fertilitat de la terra, i que és en aquestes dates quan se sol començar a collir l'arròs, el conillet fa pastissets d'arròs per agrair una collita abundant. De fet, els dolços típics que es mengen per al Tsukimi, els tsukimi dango 月見団子, són uns pastissets rodons fets amb farina d’arròs cuita al vapor.
Font
I tu, has menjat tsukimi dango alguna vegada? Coneixies la llegenda?
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com