Tuning de bicicletes

La bicicleta s’ha convertit en una extensió de la meva persona des que visc a la Vila del Pingüí. I per a algú que fins l’agost de 2009 havia pujat en bicicleta dues vegades, i amb prou feines mantenia l’equilibri sobre dues rodes, és una gran fita.

De fet, quan tindria uns 11 anys, el meu pare em va intentar ensenyar a anar en bicicleta, però vaig caure, em vaig clavar el manillar a la cuixa, i ja no hi vaig voler anar més. Amb 23, un amic em va portar a la Ciutadella i em va dir que, fins que no fos capaç d’anar amb bicicleta, no marxaríem. Vaig aconseguir mantenir l’equilibri i fer un parell de voltes al parc, entrant en pànic cada vegada que un nen se’m creuava pel camí, però allà va quedar l’experiència.

Així que l’agost de 2009, després d’un dia a la Vila, quan em van donar la bicicleta i l’equivalent a un “busca’t la vida”, pensava que em moriria. Però bé, la qüestió és que fins ara no he caigut ni una sola vegada! I ja són més de quatre anys!  

Moltes de les japoneses de la Vila van amb bicicleta. I la majoria d’aquestes bicicletes estan tunejades. Com?, us preguntareu. Li posen altaveus, abaixen el seient i van en pla gangsta?

Res més lluny de la realitat!

Vuereu, perquè us feu una idea, la bicicleta estàndard al Japó és la típica bicicleta amb cistellet al davant. Res de virgueries de mountain bikes i coses per l’estil.

Podríem dir, doncs, que el model bàsic és el de bici amb cistell al davant. La següent transformació bàsica ve afegint un cistell també al darrere. Aquestes són les conegudes com a mama-chari ママチャリ, en què chari és una abrevació de charinko, una forma de dir bicicleta. La meva bicicleta és una mama-chari i més d’una vegada professors i companys n’han fet broma. Però quan l’únic mitjà de transport que tens és una bici, és molt pràctic per portar la compra!

Els cistells acostumen a ser canviats per cadiretes de nens per les mames. A casa es poden veure bicis amb cadiretes al darrere per a nens. Però aquí això arriba a un nou extrem. Si tenen un fill, evidentement col·loquen una cadireta al darrere. I si en tenen dos? Doncs en col·loquen una al davant i una al darrere i tan panxes. Jo he vist mares amb nens al davant i al darrere i conduint només amb una mà, perquè amb l’altra van aguantant un para-sol o un paraigües... Sincerament, em fan patir per la integritat dels nens...

Un altre afegitó és el dels manguitos al manillar per no embrutar-te les mànigues. Aquest tipus de manguito pot anar des del bàsic en què és tot de plàstic, passant als que són de tela estampada, o fins i tot alguns més elaborats amb puntilleta a la part de baix. 

Els cobertors de sellons també són un element necessari, per progegir el culet del fred. 

Tots aquests accessoris (excepte les cadiretes per a nens!) es poden trobar a les botigues de 100 iens, juntament amb stands per col·locar els para-sols i els paraigües i retrovisors, tot i que aquests últims són més apreciats entre els nois que no pas entre les obaachans おばあちゃん, les iaiones.

Quin d’aquests accessoris us sembla el més guai? Quin posarieu a la vostra bici?