17 d’ag. 2011

Ja és estiu a la Vila del Pingüí (1)

Fa calor.


Sí, ja ho sé, no és cap novetat. Però després d’haver passat un mes de juliol relativament passable, a de cop i volta tenir temperatures MÍNIMES de 29ºC, amb un 60% d’humitat a les 3 de la matinada... doncs es pateix, i molt...

I tot i que des del terratrèmol de l’11 de març se sent molt a parlar del setsu-den 節電, estalvi energètic, per por a les tallades d’electricitat, ja es comencen a escoltar veus a la televisió que diuen que la gent posi els aires acondicionats, que sinó tindran un cop de calor...

El Japó és un país que, bé sigui pel menjar o bé per les decoracions, li agrada gaudir de coses que són pròpies de cada estació. Per això, en els propers dos posts us vull presentar què em ve al cap a mi quan escolto les paraules “Japó i estiu”.

Primer de tot, el soroll de les semi セミ o cigales (chicharras, en castellà).



Aquest estiu va ser molt curiós, perquè em vaig llevar un dia a principis de juliol i, com aparegut del no-res, el primer que vaig escoltar després d’apagar el despertador va ser l’insistent so d’aquest insecte. És escoltar el cant de les cigales abans de sortir de casa i saber que la calor i la humitat que m’espera a fora serà insuportable...

Tots aquells que hagueu vist algun capítol d’anime (del Doraemon o el Shin-chan, sense anar massa lluny) ambientat a l’estiu, no pot faltar le so de les cigales a la banda sonora. De fet, després de tornar de Tokyo la primera vegada, vaig anar amb la Miha a veure la presentació d’un video-art sobre el Japó d’un amic seu. Abans i tot de què comencés el vídeo, el primer que se sentia era el so de les cigales sobre el fons negre. I jo, tot i que era el mes de maig, vaig sentir immediatament la mateixa sensació d’humitat i calor a l’estómac que quan estava a Tokyo.

No estan del tot malament, per ser insectes, l’únic és que et poden arribar a trepanar el cervell si tens la mala sort de què alguna s’instal·li al teu balcó... I després clar, no és massa maco el trobar-te tot de semi mortes al balcó o a les escales quan surts de casa per anar a treballar...

 Una altra cosa que em transporta a l’estiu japonès estigui on estigui i sigui l’època de l’any que sigui, és el mugi-cha 麦,茶, o te de civada.



La primera vegada que el vaig tastar no em va agradar pas massa, tot i que ara podríem dir que en sóc adicta. Té un sabor molt peculiar. Tal com va dir l’Alba la primera vegada que el va tastar a Barcelona, recorda el cafè però no és ben bé cafè. La civada torrada li dóna un color marronós transparent i és molt aromàtic.

Als restaurants japonesos normalment acostumen a portar-te una tassa de te quan entres abans de prendre’t la comanda, i quan comença a fer calor canvien el te calent (normalment te verd o de torrat) per te de civada fred. A més a més, també es pot trobar en ampolla als supermercats o a les omnipresents màquines de begudes, jidô hanbaiki 自動販売機.



A les escoles durant el mes de juny també tenen preparat te de civada a la nevera per als professors, i les senyores que serveixen el te encara riuen quan els vaig explicar que per a mi, es beure mugi-cha i pensar: “Ah!, Ja és estiu!”. No paren de dir-me que alguna marca de te m’hauria de contractar per sortir als anuncis xD.



Amb el mugi-cha encara tinc una altra anècdota. Quan estava estudiant d’intercanvi a Tokyo la meva amiga Moea em va convidar a passar el dia a casa seva per veure els castells de foc del Riu Sumida a Asakusa, els més famosos de Tokyo i potser de tot el Japó. Aquell estiu també va fer moltíssima calor. I jo, quan tinc calor, bec molta aigua. Però resulta que la seva mare el que havia preparat era mugi-cha. Jo no feia més que beure i beure, i sembla ser que em vaig beure tot el que tenien preparat. La senyora en va haver de preparar més i no feia més que disculpar-se perquè encara estava calent.

Dos dies abans de tornar a Barcelona, havia quedat per sopar amb la Moe, la Maiko i la Mariko, i la Moe em va donar un paquetet de part dels seus pares. Endevineu què hi havia a dins? Un paquet amb 50 bossetes de mugi-cha. La seva família es deuria pensar que tenia una obsessió amb aquest te o algo...



El que em recora que se m’ha acabat el que tenia a casa i que n’he d’anar a comprar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com