*Ninuninuniii*
Sona la musiqueta que, a cada escola primària indica que les classes són a punt de començar i que s’han de dirigir a l’aula.
S’escolten les corredisses dels nens pels passadissos per arribar a classe. Les portes correderes obrir-se i tancar-se. Les cadires i els puptitres són arrossegats mentre els nens arriben, s’asseuen, parlen amb els companys fins que arriba el professor.
*Kin-kon-kan-koooon*
Sona la campana d’inici de les classes, i els nens s’aixequen per saludar el professor. Després del reglamentari onegaishimasu お願いします (literalment “et prego”, però que a la lleugera es pot traduir com a “siusplau”) els nens seuen als seus pupitres i esperen a què el professor comenci la classe.
Ara mateix, és l’hora de matemàtiques. Els nens es preparen per fer divisions. Treuen la llibreta del calaix i el llapis per escriure la pregunta que els farà el professor.
“Si hi ha 18 nens i cada dia en mato 3, quants dies trigaré en matar-los a tots?”
Els nens copien el que diu el professor però, una vegada ho han copiat, es miren incrèduls i espantats. Evidentment, no diuen res al professor i fan l’operació “18 dividit entre 3...”
Un dels nens, en arribar a casa, ensenya la llibreta a la seva mare.
La mare, en veure-ho, truca feta una fera a l’escola.
A l’escola, el director s’escandalitza.
Avisen fins i tot la conselleria d’educació prefectural i decideixen despatxar el professor.
Fi
Aquesta història, que pot semblar ciència-ficció, ha passat realment en una escola de la ciutat d’Okazaki, a la prefectura d’Aichi, la mateixa a on visc jo.
El professor en qüestió, de 45 anys, es va justificar dient que els nens no li feien cas i ho va dir sense pensar per cridar la seva atenció i crear una classe “divertida”, que després, quan es va adonar del que havia fet, li va saber molt de greu i va disculpar-se amb els alumnes. Però el mal ja estava fet.
Ahir mirant la televisió vaig veure com el director de l’escola i el conseller d’educació es disculpaven públicament davant dels mitjans de comunicació, el primer amb llàgrimes als ulls.
La presentadora de les notícies es preguntava horroritzada que quina mena d’educació se li donava als nens, en un ambient, l’escola, en què el que s’ha d’emfasitzar és la importància i el respecte a la pròpia vida i a la vida dels altres.
A mi, el que em va quedar marcat va ser, una vegada més, veure algú amb un càrrec important disculpant-se públicament per una cosa que ni tan sols ha fet ell, mostrant tant de penediment que fins i tot plora.
Igual que a casa nostra, oi?