Segona vetlla en un any

Dimecres vaig anar a la vetlla d’una membre del meu grup de taiko.

Aquesta és la segona vegada en un any que assiteixo a una cerimònia d’aquestes. Que dic jo, ja posats, em podrien convidar a alguna cosa una mica més alegre, com ara un casament o el naixement d’un nen! Però en fi, aquestes coses no es poden triar (m’imagino...).

La vetlla d’aquesta vegada ha estat força diferent a la que vaig anar l'octubre passat, i m’ha servit per veure una sèrie de diferències, que crec que estan relacionades amb l’estatus i el nivell econòmic de la família del finat.

La cerimònia es va celebrar al mateix lloc que la del pare del meu cap. Però no pas a la sala gran amb un altar daurat i ple de detalls, sinó en una sala que no era ni la meitat de gran. La quantitat de gent que hi va assistir també va ser molt inferior, tot i que a dins de la sala no hi havia prou cadires perquè seguessin tots i molta gent va haver de quedar-se fora de peu.

En el moment de llegir els sutres, enlloc de tres monjos buddhistes, només va cantar-los un. I mentre cantava, els assistents van anar a fer l’ofrena d’encens, o shôkô 焼香, mentre que en el funeral a què vaig assitir al setembre de l’any passat vam haver d’esperar-nos a què acabessin de cantar els sutres i a què els monjos marxessin.

A més a més, aquesta vegada no rebré cap regal després perquè no vaig entregar el sobre amb els diners. La veritat és que només havia vist dues vegades la dona que va morir, i en preguntar a un dels membres del grup que quants diners havia de donar, em va dir que com que gairebé no la coneixia que no calia que donés res.

Això sí, em van fer escriure la targeteta amb les meves dades per deixar constància que hi havia assistit, però no em van donar cap obsequi com l’altra vegada. Primer, vaig pensar que era perquè no havia entregat cap sobre. De fet, l’home que estava allà entregant les bosses va fer un amago de donar-me-la, tot i que al final s’ho va repensar. Però després vaig veure un altre company que no havia entregat el sobre i que sí tenia la bossa... Que, a veure, no és que m’importi rebre o no l’obsequi, perquè no em ve de dos sobres de cafè soluble. Al Japó, aquests detalls acostumen a amagar un significat que no acabo d’entendre del tot i són importants, així que si no em donen el que se suposa que m’han de donar, crec que no ha de tenir pas una lectura massa positiva...

Com ja us vaig comentar, ara he començat un curs de lingüística. I pels deures del primer llibre he d’entrevistar a algun japonès sobre com s’estructura o bé un casament o bé un funeral... i després d’haver assistit a dos i de conéixer a un monjo buddhista, crec que em decantaré per la segona opció.

No, si al final em faré experta en funerals i tot... :P