Kit Kat Series #9 - La Nemui i la crisi dels Kit Kat

Com ja sabeu, vaig començar fa uns mesos una secció dins el bloc titulada Kit Kat Series. L’objectiu: tastar tots els Kit Kat de sabors diferents que caiguin a les meves mans.

Aconseguir aquest repte va començar a ser cada vegada més difícil a mesura que anava acumulant diferents sabors a la nevera i no tenia ni temps ni ganes de tastar-los tots de cop. A banda de què tampoc era plan de posar-me encara més foca del que ja estic :P

Doncs bé, tenia un bon stock a la nevera, però va arribar el moment de tornar cap a Barcelona. Els vaig deixar dins de casa, pensant que bueno, que encara que fes calor, me’ls podria menjar quan tornés.

Gran error.

En tornar, no és que la xocolata s’hagués desfet. És que s’havia desintegrat! La bossa estava tan inflada que fins i tot vaig tenir por d’obrir-les per buidar el seu contingut i llançar la xocolata a la brossa orgànica i l’embolcall al plàstic. Crec que si ho hagués fet, allò hagués desencadenat en una explosió nuclear o alguna cosa semblant.

Així que els vaig haver de llançar i m’he quedat sense tastar els següents sabors:

Kit Kat de miso

Kit Kat de Te verd i Sakura (aquest era edició limitada, així que no el podré tastar mai més, sniff) 

I dels que no vaig fer foto: Pudding de Kobe, Wasabi i Soja.

Tot i que aquests, com que són típics de zones determinades, encara pot ser que els pugui tastar... a veure... 

Prenent com a excusa aquest incident, vaig decidir que deixaria aquesta secció en stand-by pel bé del meu pes. Però l’altra dia vaig entrar en un conbini... i no vaig poder resistir la temptació de tastar un nou sabor ＞＿＜

Així que en breus dies, més entregues del Kit Kat Series!

Segona vetlla en un any

Dimecres vaig anar a la vetlla d’una membre del meu grup de taiko.

Aquesta és la segona vegada en un any que assiteixo a una cerimònia d’aquestes. Que dic jo, ja posats, em podrien convidar a alguna cosa una mica més alegre, com ara un casament o el naixement d’un nen! Però en fi, aquestes coses no es poden triar (m’imagino...).

La vetlla d’aquesta vegada ha estat força diferent a la que vaig anar l'octubre passat, i m’ha servit per veure una sèrie de diferències, que crec que estan relacionades amb l’estatus i el nivell econòmic de la família del finat.

La cerimònia es va celebrar al mateix lloc que la del pare del meu cap. Però no pas a la sala gran amb un altar daurat i ple de detalls, sinó en una sala que no era ni la meitat de gran. La quantitat de gent que hi va assistir també va ser molt inferior, tot i que a dins de la sala no hi havia prou cadires perquè seguessin tots i molta gent va haver de quedar-se fora de peu.

En el moment de llegir els sutres, enlloc de tres monjos buddhistes, només va cantar-los un. I mentre cantava, els assistents van anar a fer l’ofrena d’encens, o shôkô 焼香, mentre que en el funeral a què vaig assitir al setembre de l’any passat vam haver d’esperar-nos a què acabessin de cantar els sutres i a què els monjos marxessin.

A més a més, aquesta vegada no rebré cap regal després perquè no vaig entregar el sobre amb els diners. La veritat és que només havia vist dues vegades la dona que va morir, i en preguntar a un dels membres del grup que quants diners havia de donar, em va dir que com que gairebé no la coneixia que no calia que donés res.

Això sí, em van fer escriure la targeteta amb les meves dades per deixar constància que hi havia assistit, però no em van donar cap obsequi com l’altra vegada. Primer, vaig pensar que era perquè no havia entregat cap sobre. De fet, l’home que estava allà entregant les bosses va fer un amago de donar-me-la, tot i que al final s’ho va repensar. Però després vaig veure un altre company que no havia entregat el sobre i que sí tenia la bossa... Que, a veure, no és que m’importi rebre o no l’obsequi, perquè no em ve de dos sobres de cafè soluble. Al Japó, aquests detalls acostumen a amagar un significat que no acabo d’entendre del tot i són importants, així que si no em donen el que se suposa que m’han de donar, crec que no ha de tenir pas una lectura massa positiva...

Com ja us vaig comentar, ara he començat un curs de lingüística. I pels deures del primer llibre he d’entrevistar a algun japonès sobre com s’estructura o bé un casament o bé un funeral... i després d’haver assistit a dos i de conéixer a un monjo buddhista, crec que em decantaré per la segona opció.

No, si al final em faré experta en funerals i tot... :P

De visita a casa de la sogra

Últimament vaig molt atrafegada tant a la feina com quan acabo, de manera que gairebé no tinc ni temps per asseure’m davant de l’ordinador i actualitzar el blog.

A banda dels assajos de taiko 太鼓 i tsuzumi 鼓, m’he tornat a posar a estudiar per dos fronts. El primer, un curs a distància sobre lingüística i pedagogia japonesa que em mantindrà (molt) ocupada fins el febrer. El segon, l’examen oficial de japonès el 5 de desembre.

Tot i que ja em va bé estar ocupada perquè així podré estalviar pel viatge que faré al desembre... a Austràlia!! És un dels viatges dels meus somnis, així que ja aniré explicant més endavant, no us penseu que us en lliurareu pas :P

Però bé, un dels objectius del bloc és apropar-vos una mica a aquest país que geogràficament es troba tan lluny...

Com vaig comentar a l’últim post, el cap de setmana del 13 al 15 van ser les vacances de l’O-bon お盆. Durant aquesta època, a banda de l’O-bon odori お盆踊り, també és el moment per visitar la casa dels pares. I, normalment, la casa que es visita és la dels pares del marit. És a dir, a casa de la sogra... I al Japó, com a casa nostra (i m’imagino que a tot arreu del món), la relació entre sogra-jove sempre porta de cap a les joves...

D’aquí que, uns dies abans del pont, vaig veure una notícia sobre quines eren les principals preocupacions de les joves i quin era el protocol a seguir.

Sobretot destacaven cinc punts:

1.      Temiyage 手土産. Al Japó, és costum portar algun regal, sobretot menjar, quan vas a visitar la casa d’algú. En el cas de visitar la sogra, a les japoneses els preoucupa principalment què portar per fer-la contenta. El consell que donaven a la tele: alguna cosa que sàpigues que li agradi. Un altre punt important és trobar el moment de donar el regal: no s’han de donar mai a l’entrada a on et treus les sabates, o genkan 玄関, sinó que és millor esperar-se a haver fet les primeres salutacions i aleshores donar-lo a dins de la casa. També es recomana que el regal es tregui primer de la bossa a on el portes i entregar-lo degudament embolicat. Una altra coasa que no s’ha de fer és dir la frase japonesa “Tsumaranai mono desu ga” つまらないものですが, que vindria a ser com dir “no és més que un detall”. El que s’ha de fer és aprofitar per fer algun comentari com ara: “m’han dit que li agraden aquests dolços”; “són uns dolços que m’agraden molt i espero que a vostè també li agradin”.

2.      Roba: la primera impressió és molt important a tot arreu però al Japó, que és una societat que aprecia molt les aparences, potser encara més. De manera que el que no s’ha de fer és aparéixer a casa de la sogra amb roba massa còmode, perquè sino es dóna la impressió de què s’és massa despreocupat o negligent. Res de pantalons o faldilles curtes. També s’’ha de parar atenció als detalls, com ara fermalls o collars.

3.      Si no hi ha tema de conversa: parlar del marit/fill. És el que es té en comú i a les mares sempre els agrada que se’ls parli bé dels seus fills.

4.      S’ha d’ajudar o no? La sogra sempre et dirà que no, que t’asseguis i et relaxis. Però quedar-se asseguda quan t’ho han dit una vegada no és el que s’espera. Així que t’has d’aixecar i mentre insisteixes en el: “no no, que l’ajudo”,  “no, que ja ho faig jo”, acabar fent tu el que està fent ella.

5.      A quina hora t’has de llevar? Si per exemple et diu que l’esmorzar és a les 7, llevar-se una hora abans perquè segur que la sogra ja s’ha llevat per preparar l’esmorzar, i així l’ajudes. Si et lleves just a l’hora que t’han dit, es pensaran que ets una gandula que no et preocupes per la família i que ho fas tot a corre-cuita.

Com a consells finals, recomenaven dur sempre un despertador i un davantal. El despertador, per no quedar-te adormida i llevar-te d’hora per ajudar en els preparatius del menjar. En el cas del davantal, hi ha cases en què la sogra no l’utilitza i en d’altres sí, per això és millor dur-lo i posar-te’l depenent de les circumstàncies.

Aquest mini-reportatge el vaig veure mentre esmorzava, i ja us podeu imaginar que només d’escoltar-ho ja em vaig estresssar... i se’m van treure una mica més si cap les ganes de casar-me amb un japonès...

Cal que tot sigui tan formal i protocolitzat?

Connexió Japó 26 - L'O-bon odori

Aquest cap de setmana han estat les vacances de l’O-bon お盆, la festivitat buddhista dels difunts. 

I aquí us deixo amb l’últim Connexió Japó de la temporada, en què parlo sobre l’esdeveniment més esperat per a tothom durant aquesta època: l’O-bon odori　お盆踊り, o la dança del bon, que té lloc a gairebé tots els pobles de Japó durant el mes d’agost.

A la Vila, l’O-bon odori va tenir lloc el cap de setmana del 7 i el 8 d’agost. I jo hi vaig anar amb el meu grup de taiko!! Va ser súper xulo, perquè vaig pujar a tocar dalt de la yagura 櫓, l’escenari de dos pisos al voltant del qual es balla l’O-bon odori. 

I el segon vespre vaig tocar a dalt de tot! ^_^

Un dels O-bon odori més famosos de tot Japó és el que se celebra a Gujô Hachiman 郡上八幡, un poble súper petit emmig de les muntanyes de la regió de Gifu. Allà, la música tradicional del ball la toquen en directe músics asseguts a dins de la yagura, i es balla tota la nit non-stop durant dos dies.

Aquest és un video d’un moment d’un dels balls... Qui m’havia de dir a mi que, dos anys després de veure un O-bon odori per primer cop, estaria tocant un taiko a dalt de tot de la yagura... 

La Vila News 8 - El Chiringuito!

A la Vila News del mes d’agost m’he permès la llibertat de parlar dels chiringhitos :P

Per situar-los, començo dient que fa poc que he tornat de Barcelona i que, en les nits de molta calor, el millor és anar a fer una cervesa a qualsevol chiringuito de platja.

Els japonesos, a les platges, també tenen una cosa que es diu “casa de la platja” que, durant el dia, fa les mateixes funcions que un chiringuito. És a dir, que bàsicament ven gelats, begudes i coses per a picar.

La diferència ve a la nit, a on al Japó sembla ser que no tenen un concepte semblant al dels nostres chiringuitos en la versió nocturna, amb Djs que van a punxar convertint-se, moltes vegades, en una discoteca a la platja.

És una llàstima que no es pugui adjuntar un CD de regal amb la revisteta, perquè sinó no s’haguessin lliurat del gran èxit del Georgi Dann...”El chiringuito... el chiringuito...” I ja no em vull imaginar la cara que posarien si veiessin algun “Ola ola” o Callejeros playeros d’aquests... pensarien, i amb raó, que som un país de catetosl... Amb el que m’esforço jo per demostrar que no és així...

Per acabar, un parell de curiositats que vaig descobrir mentre buscava informació per escriure l’article:

Sabíeu que el primer chiringuito de tots es va obrir a Sitges, i que encara el podeu trobar al Passeig Marítim?

I sabeu quin és l’origen del nom chiringuito? Resulta que, a Cuba, per dir que volies un rajolí de cafè es demanava un “chiringo” de cafè. I d’aquí, va anar derivant fins a “chiringuito”.

Jo no sabia aquestes coses, així que em va fer gràcia. Tot i que bé, tampoc és que calgui tenir molts coneixements per gaudir d’una cerveseta a la fresca d’un dels xiringuitos ^__^

La Vila News 7 - San Fermín

Tot i que el mes de juliol el vaig passar tot a Vilanova, no per això va deixar de sortir el número 7 de La Vila News!

I de què s’ha de parlar el mes de juliol sino dels San Fermines?

Al Japó el dia 7 de juliol també coincideix amb una festivitat, el Tanabata 七夕（たなばた）. Segons la llegenda, aquest és l’únic dia de l’any en què es poden retrobar Orihime i Hikoboshi, que correspondrien a les estrelles Vega i Altair. Aquest dia s’escriuen desitjos per tal de millorar habilitats en uns paperets blancs, que després es lliguen a branques de bambú. Tot i que ara el Tanabata ja no se celebra el 7 d’agost sino que se celebra durant la primera quinzena d’agost, si a un japonès li dius 7 de juliol, et contestarà “Tanabata”  

Doncs bé, començo l’article dient que tot i que al Japó el 7 de juliol recorda el Tanabata, a Espanya aquest dia se celebra els San Fermines. Aquest és un festival bastant conegut al Japó, així que explico que a banda de l’encierro i de les corrides també hi ha bandes de música i cercaviles (m’estalvio d’explicar el tema borratxeres, per això...), de manera que és un festival divertit però perillós alhora. Evidentment, no pot faltar l’explicació de la roba blanca amb el mocador vermell.

La foto que il·lustra l’article és un pòster de Kukuxumusu i, com que els japonesos adoren tot el tema dels souvenirs, els recomano que qualsevol cosa de Kukuxumusu pot ser un bon record (sempre millor que una sevillana amb el toro o un sombrero mexicà, en qualsevol cas).

Acabo dient que els San Fermines és una festa sense igual al Japó i que si tenen l’oportunitat, no hi deixin d’anar.

Connexió Japó 22 - Mascotes japoneses

Després d'unes setmanes de sequera, aquí teniu una nova entrega de Connexió Japó!

En aquest blog s’ha parlat de l’obsessió que tenen els japonesos en transvestir animals per converti-los en alguna cosa nova. També hem parlat de les Hello Kittys i de com les deixen to’atrezás per convertir-les en souvenirs de cada poblet i regió.

Doncs bé, en aquesta edició de Connexió Japó parlo de les mascotes de ciutats, empreses, grups o associacions. Perquè sí, nois, al Japó, qui no té una mascota sembla que no val per res ;)

I perquè pogueu posar cara als personatges de què parlo, aquí teniu unes quantes fotografies!

Aquest gatet amb un barret estrany és en Hikonyan ひこにゃん, la mascota del castell del poble de Hikone

A continuació, la mascota que tanta por em fa: en Sentokun せんとくん, la mascota mig Buddha mig cèrvol de la ciutat de Nara

Mireu quines reaccions desperta en aquest nen! Que no m’extranya, perquè la seva cara sembla que digui: quan menys t’ho esperis, vindré i et menjaré!!

I per acabar, el link de totes les mascotes de la policia japonesa de què us parlava.

El número 13 és el Piipokun ピーポ君, la mascota de la policia de Tokyo, i el número 22 és el Konohakeibu コノハけいぶ, la mascota d’Aichi, la prefectura on estic vivint.

En fi, no sé jo si tot això tindria molt d’èxit a casa nostra...

Matí vago i tarda de timbals

Són gairebé les dues i l'única cosa que he fet ha estat dormir fins a la una i prendre una dutxa.


I per la tarda, toca tocar els timbals per segona jornada consecutiva al festival de l'Obon de la Vila. Però d'això en properes edicions del blog.


De fet, només he escrit aquesta entrada per poder posar aquesta imatge extreta del blog Humor tonto para Gente inteligente, molt recomanable i que podeu trobar a la meva llista de blocs!

De tornada

お久しぶり！ Hola! Quant de temps! Ja torno a estar per terres nipones!

Després de donar-li al blog un mes de vancances, crec que ja va sent hora que torni a anar per feina.

Com ja vaig dir en l’últim post, tot el mes de juliol l’he passat a Vilanova. Han estat uns dies de no parar, que van començar i acabar amb festivals de música (el Faraday i el Low Cost) i en què entre veure gent i comprar coses que em feien falta no he tingut temps ni de respirar!

I en les dues setmanes que fa que he tornat a la Vila (després de rebre felicitacions per haver guanyat el mundial ¬¬’), tampoc us penseu que m’he avorrit massa...

Així només per començar, aquest cap de setmana (7 i 8 d’agost) tinc actuació amb els taiko 太鼓 dins el festival de l’Obon お盆, la festivitat dels morts (com uns Tots Sants japonesos).

També he començat a tocar un nou tipus de timbal, el tsuzumi 鼓（つづみ） i només començar ja m’han dit que hi ha actuació el dia 12 de setembre i que em dóna temps de participar-hi O_o El més difícil d’aprendre a tocar el tsuzumi és que t’has d’asseure a la manera tradicional japonesa, seiza正座（せいざ）, i jo quan porto 3 minuts ja no sento les cames... ＞＿＜

A més a més, hauria de seguir (o més ben dit, començar) practicant el tipus de flauta tradicional noh-kan 能管（のうかん）, que també m’he posat a aprendre...

Tot això sumat a què m’haura de posar a estudiar japonès (sí, ja ho sé, aquest serà el meu epitafi), perquè començo un curs a distància de Lingüísitica i Pedagogia Japonesa i perquè el mes de desembre em vull presentar a l’últim nivell de l’examen oficial de Japonès Nôken 日本語能力試験1級（にほんごのうりょくしけん１っきゅう）.

Però bé, per tal d’explicar-ho tot anirem per parts, perquè també queden per pujar els últims episodis de Connexió Japó (tres dels quals han estat enregistrats en directe!) i dues edicions de La Vila News... I tampoc és qüestió d’espantar-vos només arribar!

Així que, ara que torno a estar a la blogosfera, estigueu atents a properes actualitzacions!