Satisfacció

Per primera vegada des que tinc memòria em trobo plenament, tan físicament com mental, allà a on vull ser, i no estic pensant en estar enlloc més.


Per primera vegada des que tinc memòria, no sóc "la noia que està menjant un pastís de nata mentre està pensant en menjar-ne un de xocolata", tal com em va escriure la Zarita a la llibreteta del Natura un dia a la Renfe mentre tornàvem de la UAB, quan tot just començàvem la carrera.


Però, sorprenentment, aquesta sensació de satisfacció m'espanta. Pot ser que estigui tan acostumada a estar insatisfeta que ara que em sento bé tingui por al moment en què torni a estar malament? Fa pànic el centrar-se en l'ara, en l'aquí i en el mi perquè, si ara em sento bé, podré suportar el tornar a sentir-me malament? Si dic molt fort que em sento bé, estic cridant a la mala sort?


Sempre havia pensat en el carpe diem com una cosa negativa, com una cosa que fa que perdis de vista el futur i et fa ser narcisista. 


Però he començat a veure el carpe diem des d'una altra perspectiva: significa gaudir plenament del que estàs fent a cada moment, per petit que sigui. Cada matí quan vaig a la feina i veig que una nova flor de cirerer s'ha obert, no puc evitar somriure. I és un somriure infantil, que surt instintivament del cor, pur. I ja només per aquest fet, que em fa pensar que tindré un bon dia, tinc un bon dia.


Sé que sona estrany que sigui jo qui digui això, i segur que els que em coneixen pensaran que algú ha entrat en aquest bloc i ha escrit l'entrada per mi. "La Nemui, la que sempre es queixa per tot, dient que se sent satisfeta?"


Evidentment que no tot són flors i violes i que hi ha moltes coses que m'agradaria que fossin d'una altra manera. Però estic intentant no obsessionar-me amb elles. Tot i que no ho he aconseguit al 100%, intento treballar allò de: "si una cosa té solució, no és un problema, i si no en té, tampoc". 


I tot i que sóc una persona molt dispersa, que té el cap en mil llocs diferents alhora i a qui se li acudeixen coses que no tenen res a veure mentre està fent una feina (només cal veure el meu ordinador, en què sempre hi ha com a mínim 7 pestanyes obertes alhora en el meu navegador, metre tinc oberts tres o quatre programes diferents), cada dia he après a gaudir ni que sigui de 30 segons de tancar els ulls i pensar: "Què bé que estic aquí". 


Per exemple, quan faig un descans a la feina i em menjo una poma al solet, i tanco els ulls i deixo que els raigs m'escalfin.


O com deia abans, quan en girar una cantonada em topo amb una sakura que està començant a florir.


Després de tornar de Kyoto, me n'he adonat de què si bé les sakura completament florides són un orgasme per als sentits, m'agraden més els arbres que comencen a florir abans. Aquests arbres que enmig d'una muntanya pelada són els primers que comencen a vestir-se de color de rosa són els primers en lluitar contra el fred i a dir: "Mireu-me, sota la grisor s'amaga bellesa".


Tot és efímer, com la bellesa de les sakura, de manera que, com diu la meva mare: "gaudeix ara que pots, que els mals moments sempre tornaran".


I quina raó tenen les mares!