15 de febr. 2010

Blanca y radiaaaante va la nooooviaaaa!

No, no m’he tornat boja i he decidit que em volia casar així de cop i volta. No, els japos segueixen flipant quan em pregunten si tinc nòvio i els dic: “No, ni el necessito”. (On s’és vist, semejanta resposta!).

El que passa és que qui s’ha quedat flipant avui he estat jo, quan he arribat a una de les escoles i m’he assabentat de què el profe més jove, que només té 23 anys, es va casar dissabte! Mare meva, però què fas, casant-te amb 23 anys?! (I què fas, que et cases un dissabte i dilluns vas a treballar? Però això donaria per un altre post…). 

I això m'ha portat a reflexionar sobre l'obsessió que encara existeix al Japó pel fet de casar-te.

Per començar, al Japó tothom vol casar-se. I no només les noies, eh? Els nois també! Qui és més "rebel", diu que vol casar-se, però no fins que tingui més de 30 anys (si això ho diu una noia, aleshores ja se situa a l'avantguarda de la societat [sic]).

No exagero. Jo també em pensava abans de venir que no seria així, que potser fa 10-15 anys sí, però que ara ja hauria canviat la cosa. Per això encara em vaig sorprendre més en veure que no, que la cosa segueix igual o pitjor!

Imagineu-vos fins a quin punt arriba aquesta dèria, que la paraula que va estar més de moda l'any 2009 va ser el neologisme konkatsu 婚活, que vindria a signficar wedding hunting o, com jo ho tradueixo dins el meu cap, "caça de marit". Aquesta paraula és l'abreviació de la paraula kekkon katsudô 結婚活動, que es va formar com a còpia de l'expressió shûshoku katsudô  就職活動 o job hunting, que és com els japonesos que es troben a l'últim any d'universitat busquen feina. 

Per suposat, les alcavotes (alcahuetas en català incorrecte :P) encara segueixen molt vives al Japó, en el què és conegut com a O-miai お見合い, ja sigui a través d'agències matrimonials o de coneguts. Tinc amigues japoneses que diuen que, almenys una vegada a la vida, volen participar en un O-miai, en fi...

També tenen una expressió molt "divertida" que vindria a ser l'equivalent japonès a l'expressió "quedarse para vestir santos": "Pastís de Nadal", Kurisumasu Keeki クリスマスケーキ. L'expressió "Pastís de Nadal" s'utilitza per referir-se a una noia de més de 25 anys que encara no s'ha casat. L'origen ve del fet que al Japó el dia 24 de desembre mengen pastís i, clar, després del 25 ningú es vol menjar el pastís perquè ja està dur i no està bo. Toma ya! 

O sigui que jo, en principi, sóc un pastís de Nadal! xD Bé, ara sembla que les coses s'han calmat, però quan vaig arribar a l'agost, em vaig passar com tres mesos escoltant la següent seqüència de preguntes:

  • Quants anys tens? 
  • Estàs casada?
  • Tens nòvio? 
  • Què et semblen els nois japonesos?
M'imagino que deuen ser l'evolució natural de les preguntes que em feien quan estava estudiant d'intercanvi:
  • Per què estudies japonès?
  • T'agrada el nattô?
  • Saps menjar amb bastonets?
(Encara que potser no us ho sembli, són l'evolució natura, segur, encara que segueixi una lògica una mica estranya... però bé, l'evolució dels Pokémon tampoc és que segueixi cap lògica i bé evolucionen, no?)

I clar, tot això crea un mercat enorme. Un dels sectors amb bona salut és el de les revistes per planejar casaments. Els noms a vegades són una mica estranys. Per exemple, existeix una que jo crec que pretenen que signifiqui City Wedding però en japonès és シッティーウェッディング, que traduït fonèticament és Shitty wedding... (Jo crec que ells no tenen molt clar que la paraula shitty no té connotacions massa positives...). 

Però de la que veig anuncis contínuament a televisió és d'una revista que es diu zekushii ゼクシー. (de sexy?) Valoreu vosaltres mateixos...



Táquedaoclaro? Si és que no necessites massa més! Molt de color de rosa, la marxa nupcial, i una núvia que s'imagina el seu casament. Per suposat, el somni de qualsevol noia!

En el següent anunci, el noi ja té un cert protagonisme:



  • Noi: Això, si us plau.
  • Noia: Eh? Eh? Eh?
  • Veu en off: Això és el que hi ha entre la proposició i el casament. Temps de felicitat.
Després de veure el segon anunci i d'escoltar el missatge, em venen al cap moltes preguntes, però només en faré una: només és "temps de felicitat" el període que va entre la proposició i el casament?

Com diria en Monegal, reflexionem.

4 comentaris:

  1. Fuaaa... 23 anys i ja fent via! Et puc assegurar que ara mateix tinc moltes coses al cap (banc asiàtic pel desenvolupament, organització mundial del comerç, etc...) i que la del matrimoni no hi té cabuda. Que prisas!!

    I en resposta a la pregunta de si temps de felicitat és només el que va de la proposció al casament, a The Onion acaben de posar una notícia (video) titulada "New law would ban marriages between people who don't love each other" (no puc posar el link).

    I un dubte... ja has fet un post sobre allò que es diu de que els japos neixen shinto, es casen cristians i moren budistes? Podria ser un bon tema per començar amb la religió al japó (una connexió, potser?)

    Marxo a estudiar (ver variar una mica...)!

    ResponElimina
  2. Jo de tu començaria a preocupar-me, perquè ja tens els 23 complerts i si no t'espaviles se't passarà l'arròs! (Jo és que ja sóc un cas perdut, 26 anys i sense intenció de casar-me? On s'és vist...)

    Lo de The Onion m'agradarà veure com mesuren si s'estimen o no..

    Y oído cocina! Crec que en la meva llista de temes ja estava apuntat lo de la religió, però de totes maneres m'ho apunto!

    I no estudiïs massa, que no és bo! :P

    ResponElimina
  3. Saco como conclusión que los japonenes se casan pronto para poder disfrutar cuanto antes de ese período de felicidad que hay entre la proposición y la ceremonia.

    ResponElimina
  4. Sí, verdad? Quizás es el único momento en que son felices?

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com